MAFALDA és única, un pot petit ple de bona confitura. I diu les coses clares, molt clares. Qualsevol vinyeta la podem mirar i entendre fa vint anys i avui mateix. Critica social amb ulls de nen, fantàstica la barreja de denuncia i de inocència. És molt creïble, perquè els personatges són molt propers i a la vegada cada un d' ells representa una part important de la societat: un empresari (Manolo), una maruja (Susanita), una lluitadora feminista (Libertad), el pesimista (Felipe), el somiador (Miguelito), el rebeld (Guille), la part obrera (el pare), la part reprimida (la mare), i la critica de tot, la Mafalda.
El seu autor Quino, argentí, va publicar Mafalda en tires de còmic a un diari, en principi com a publicitat d' una marca d' electrodomèstics, i posteriorment com a tira de Primera Plana.
L' estil de Quino és senzill: els dibuixos estan fets amb llapis, amb línies senzilles i molts detalls; en blanc i negre, i amb diàlegs importants.
Jo he crescut llegint a Mafalda, perquè a casa meva ens miràven molt els còmics. Mafalda era el meu peferit, perquè sempre em robava una rialla. En especial Guille, el germà petit, que sense voler era com la seva germana però en bebé, i potser més rebeld.
Així que us recomano el recopilatori de l' editorial LUMEN, on podreu trobar totes les tires de Mafalda, per recordar, o per descobrir.
